Comentaris sobre la responsabilitat dels USA com a país, potser caldria recordar:

SENSE COMENTARIS.

Nota publicada en dos periòdics:

“Mensaje a Aznar

Señor Aznar si tanto le gusta la guerra inscriba como soldado raso a su hijo y a su yerno, destruya su casa y quédese en la calle con lo puesto y entonces continue promocionando la guerra.”

MAGDA LLADÓ

S’han carregat les indústries familiars (País Basc, València, Catalunya,) Varen promocionar Companyies estrangeres (a benefici propi inconfessat) ara marxen.

Perquè no es promocionen les Cooperatives Laborals? És una sortida Perquè tantes persones que tenen un lloc de treball actuen com a mals robots i donant lo mínim? Jo sabia casos (múltiples) d’abusos de manca de presència, de rendiment, a la SEAT que han durat molts anys.

La inconsciència i l’abús ha fet i fa molt mal. Quan fa anys, va haver-hi vaga d’escombriaires i la ciutat s’ompli de deixalles no recollides jo vaig suggerir a l’Ajuntament i al Sindicat, que colectivessin en forma de Cooperativa Obrera la recollida de deixalles, que prescindissin de grups intermediaris i que la gent que feia un treball tant poc agradós pogués recollir els beneficis.

No va haver-hi res a fer ni a parlar: hi havia massa interessos creats i beneficis poc nets per a moltes persones. Ara mateix cap partit polític vol sentir a parlar de Cooperatives laborals.

Ja no m’estranyo de res. He tingut massa anys per anar observant què són i cóm són els polítics: és vergonyós i fa pena.

Falta gent que tinguin ben après un ofici. Perquè no es promocionen com cal els aprenentatges?.

En lloc de promocionar gent que es diuen artistes, jugadors de qualsevol cosa, societats que no són res, però que se n’aprofiten un parell o tres de persones que sols tenen pretensions però cap valor positiu.

Valdria la pena que la Generalitat i l’Ajuntament fessin una llista del que s’escapa de diners per a totes les nombroses inutilitats. A canvi, podrien promocionar guarderies, escoles, ajudar a famílies a atendre als fills mentre pares i mares treballen.

********************************

En lloc d’augmentar exageradament el carburant que ocasiona immediatament un augment del cost de la vida, no es posen forts impostos a les sales de festes, a l’enorme abundància de gossos que embruten el carrer i molesten al veïnat, a les motos amb l’escapament lliure, als que es salten els semàfors, als aparcaments indeguts, etc.

********************************

Una parella coneguda al Balneari de Caldes de Malavella, ella era secretaria del Comissari de Girona i ell treballava a Hisenda també a Girona, varen trobar en el Butlletí Oficial una partida de disset milions de pessetes per a una associació de lesbianes.

Estaven indignats intensament. Per mostra serveix un botó.

No tinc res en contra dels “gais” i lesbianes, és una qüestió personal i tenen dret a que ningú es posi en la seva manera de fer.

Ara bé, a mi em costa d’entendre’ls i no m’agrada de veure que facin exhibició de la seva condició, prefereixo que la portin amb discreció, lo qual resulta resulta meritori de cara als demés.

He conegut i tractat alguns homosexuals i els he trobat condicions de caràcter, de manera de ser, que en feia persones agradables i apreciables. Comprensió, sentit de companyerisme, d’amistat, lleialtat, més freqüent que en la majoria de persones “normals”.

Fa poc, a darrers d’agost prop passat que un jove de 20 anys, Víctor, allegat a la meva família, va tenir d’anar a St. Joan D’Espí, per empadronar-se i va tenir d’esperar que arribés el Jutge al Jutjat, com també s’esperaven cinc parelles per casar-se o demanar data. Lo insòlit, que va deixar astorat a en Víctor, fou que eren dues parelles de “gais”, dues més, de lesbianes i una parella normal. Al arribar a casa seva va comentar-ho estranyat i sorprès amb la mare i demés família i no se’n sabia avenir.

Aquest recent episodi deixa clar lo que la majoria pensem de lo insòlit dels matrimonis homosexuals. És lògic que vulguin una legalitat per la convivència aquestes insòlites, però freqüents, parelles, i crec que tenen raó. Un acte Notarial amb les degudes signatures de testimonis, hauria de ser suficient per garantir tots els drets de les dues persones que han decidit compartir la vida i es podria evitar aquesta ficció matrimonial antinatural i que no es pot negar que resulta ofensiu per la mentalitat de les majories.

Tampoc els donaria, com a parella, el dret d’adopció, si bé el dret d’adopció individual no és discutible si existeixen les donades volgudes. Un cop adoptat l’infant per un, que podria ser considerat pare, l’altre, podria ser oncle o padrí o tutor. L’escull seria salvat

Per què les majories no la demanen?

No deixeu que es degradi la vostra professió. Moltes vegades no podeu dir lo que sabeu (algú o algun motiu, us amordaça) Per tant seria bo per les persones de bé, saber: Amb quí? Amb què? Per què? A on? i Com?, es malversen possibilitats econòmiques, de govern, d’indústries, de producte i produccions, d’organismes, d’organitzacions i més i més... .

Teniu un gran poder: Crear opinió o simplement posar de manifest diferents temes, ajudar a que la gent pugui anar afirmant opinions per compte propi amb coneixement de causa.

Alguns periodistes famosos, que ja estan en edat de jubilació, podrien ajudar a sostenir els joves que es troben en plenitud de força activa. Si jo, una velleta, pogués donar-vos un consell amistós us diria: Fundeu una “Unió de Periodistes”, editeu una revista mensual o setmanal “Informatiu”.

Controleu-vos entre vosaltres perquè no se us infiltri cap persona indigna i conteu, sense odi i lo més objectivament possible, les veritats ignorades. És una tasca que pot ésser meritosa.

Quan va començar la terrible guerra del nostre país, els primers trens de combatents que anaren cap als fronts a parar als que s’aixecaren contra la legalitat, hi anaren amb el lema “U.H.P” equivalent a (Unión Hermanos Proletarios) per evitar significacions de partits.

                                         Perquè no feu una UNIÓ DE PERIODISTES HONRATS.

És un problema i no es fa res concret per resoldre aquest afer. La majoria desembarquen i s’incrusten a les grans ciutats. Tot el que ve de fora acostuma a ser el millor i el pitjor del lloc d’origen i és molt difícil garbellar-ho. Es una relació de les dures vivencies viscudes per ella.

Tot Catalunya (per parlar només d’aquí) està ple de finques rústiques i de cultiu que s’estan degradant i que podrien ser acolliment i solució per famílies immigrants.

M’he pres la molèstia de preguntar a molts propietaris sobre el tema: Resumint: a més de la temença de no saber qui es posen a casa, hi ha el gran inconvenient d’unes lleis agràries que deixen sense defensa al propietari i pensa que no té perquè arriscar-se a perdre els seus drets. He pensat que tenien raó

Perquè políticament no s’estudia el tema? Es prou important. Molts matrimonis immigrants podrien trobar sostre i treball en finques importants que poden donar treball (treball domèstic i d’ajuda) però han de saber i voler ser útils.

Abans de donar acolliment a tot el que arribi aquí, caldria assegurar-se de què volen i com estan disposats a treballar, llavors s’haurien de dispersar els immigrants per tot el país i seria bo per a ells i per a nosaltres.

Comentari a part:
Tenim ancians autòctons que no arriben a cobrar les 25.000 pessetes al mes i no estan prou atesos en la seguretat social. Els drets que es donen als recent arribats immigrants són millors que els dels nostres vellets pobres, que han treballat tota la seva vida en aquest país.

Sempre he intentat d’ajudar als immigrants (sovint n’he sortit ben malparada) no em dol d’haver-ho fet però ara sóc menys confiada, i la situació actual de Catalunya en aquest tema crec que necessita una bona solució justa i equitativa.

Potser caldria donar una mirada cap a França, ells tingueren un problema més greu d’invasió i varen tenir d’improvisar mesures.

Quina obligació tenim de mantenir tots els que se’ls acut de venir aquí? No estan en perill per tant no és imprescindible donar-los acolliment. No podem mantenir-los i menys en disminuint l’ajuda als necessitats d’aquí.

Molts dels que venen podrien trobar sistema de viure cercant formes o mitjans positius, però busquen el plat servit, no tots, però molts.

La gent de casa nostra, els que es queden sense feina després d’anys de treballar, els pobres, els desgraciats amb dificultats, els indigents, els vellets, les mares soles amb fillets. Cal parlar a fons del problema, centrar-lo i buscar-hi solució, sense ofuscar-se ni en pro ni en contra. Una pregunta que potser és inadequada.

L’Església Catòlica, que fica el nas per tot. Què fa per ajudar positivament als immigrants?

L’Església, el Bisbat, les diferents Ordres amb mitjans i grans finques buides. Què fan? Podrien acollir els nombrosos infants solitaris, perduts inmigrats que estan aquí. Les monges, podrien ensenyar i orientar a les dones perquè siguin capaces per fer un treball correcte que els permeti guanyar-se la vida.

Crec que l’Església, de moment, sols ens renta la cara amb un drap brut.

Polítics que perden temps amb tants temes inútils podrien fer un esbós legislatiu per aquest afer d’immigrants.

Quan vaig estar sis anys a França exiliada per culpa de la guerra “incivil” vaig poder apreciar moltes coses, unes dolentes i d’altres bones, referents a l’allau de gent que els va caure al damunt en un temps record.

Els que realment es trobaven despenjats del tot, són els que anaren a parar als camps de refugiats. Els que quedaren escampats per França, molt nombrosos es tingueren d’espavilar.

Les persones amb “cartilla” de refugiat només podien treballar en treball domèstic i en el camp. Amigues meves es col.locaren de serventes i molta gent anaren a cases de pagès a fer de mossos per les feines de cultiu, de recol.lecció, de bestiar, de remendos de paleta, de pintor, del que s’esqueia. Els que tenien un ofici ben après si s’espavilaven, podien trobar un treball i si s’havien esforçat en comprendre o parlar francès se’ls obrien portes.

Molts francesos que tenien petites indústries i tallers, anaren als camps de refugiats a cercar ma d’obra, sobretot per ajudar.

Un amic meu, el Lluís Garcia, que era un excel.lent planxista, va trobar feina tot seguit, alguns mecànics, fusters, paletes, les dones que sabien cosir, cuinar i tenien ganes de guanyar-se la vida i no esperaven que tot els hi portessin fet.

Molts homes de carrera, que no havien anat a parar a camps de refugiats, no es preocuparen d’aprendre la llengua del país que els acollia i sols s’interessaven d’anar d’una banda a l’altra buscant subsidis i ajudes. N’hi hagueren molts que a la segona verema que es va presentar anaren a tallar raïms per fer-se diners de butxaca.

En aquell moment jo ja vaig trobar feina per fer de comptable en una agència “Ford” d’un poblet de prop de Carcassonne, però ja havia après el francès parlat i escrit i m’havia guanyat l’ajuda d’una meravellosa família protestant que em feren tenir papers de resident, si be la primera feina pagada que vaig fer a Grenoble, fou anar a rentar plats en un petit i exquisit restaurant perquè no demanaven tenir “papers” per fer aquella feina que es considerava de lo més arreplegat.

La gent d’ofici que sortí dels camps al cap d’un any vivien bé, la quitxalla a l’escola, després del primer curs en que tingueren d’aprendre la llengua el segon curs alguns, bastants, foren els millors en les diferents matèries. L’escola francesa era molt bona i els nostres infants força espavilats.

La gent que s’establia a França era controlada i no deixaven que les grans ciutats s’omplissin de gent sense mitjans i la gent anava repartida per llocs a on no pogués posar problemes d’acolliment, de treball, d’estabilitat, de salut, etc.

Senyor Cunit:
Quant l’altre dia en una taula rodona amb polítics i periodistes varen parlar del Vot dels Immigrants, vaig quedar esgarrifada.

Es que no poden imaginar què passaria si per satisfer l’ambició de l’ànsia de vots dels polítics, es donés el vot a immigrants? Si com si fos un regal de Nadal, els immigrants es trobessin amb tal poder?

Per favor, reflexioneu.... es molt important!

Jo crec que fins que l’immigrant tingui ben sapiguda La Constitució del nostre país, hagi cotitzat de tres a cinc anys a la Seguretat Social i aprés la nostre parla, no hauria de tenir dret a vot.

Molt Estatut, però ens cal no fer disbarats, es indispensable.

Polítics, Voleu posar el nostre país, en mans de gent de tota mena que ens estan invadint? Que creieu que faran les altres regions no catalanes? Freneu les ambicions i feu servir el sentit comú.

Perdoni, distingit amic, la meva duresa, però em vaig alarmar al comprovar la manca de criteri reflexiu.


Amb la mes respectuosa i cordial salutació quedo atentament
Magda Llado i Fuster.

P.S: Entre la bona gent que immigren, per pega, s’hi barregen lladres, estafadors, putes, proxenetes i terroristes: Comprovat!!

Sóc una persona partidària d’una República Federal per governar el nostre país. No ve d’ara, vaig pels 93 anys i sempre he desitjat el mateix.

M’alarma constatar la supeditació inconscient, sobretot de l’element femení, a l’aura de la Monarquia que mantenim. Moltes dones compren, com un remat de bens, les revistes que parlen del què fan, del què llueixen, de les relacions de tots els membres de la reialesa. Podrien pensar ni que fos un moment, en la ingent quantitat de diners que costa al país mantenir tot això? Quantes deficiències socials, de vells, d’infants i de pobres desatesos es podrien aliviar?

De què ens serveix la Monarquia? Sols donaré una mostra: Quan el 23 de Febrer després dels trets i l’ocupació del Parlament, la diputada senyora Balletbó, amb un avançat embaràs de bessons, va ésser autoritzada a sortir del Parlament; immediatament es posà, per telèfon amb comunicació amb el Rei i va comunicar-li la realitat que ella sabia sobre la tensa situació.

Quantes hores va tardar el Rei a decidir-se a sortir a parlar per la Tele.?

Senzillament va esperar a saber fracassat l’intent de cop d’Estat, car la Corona sabia i estava d’acord, privadament, amb l’acció que s’estava portant a cap, doncs una persona de l’entorn dels Reis, va escoltar com el dia abans a la nit, al despedir-se de Armada, la Reina li digué: - Toda nuestra esperanza está en ti, que no falle...  Sense comentaris.

Tan mesells som per ignorar les evidències del perjudici d’aguantar una onerosa Monarquia? Sense Monarquia i amb una Espanya Federal, s’arreglarien les diferències regionals que des del regnat de la nefasta Isabel la Catòlica, s’han anat exacerbant per la política favorable al poder amb la divisa de “ Divide i vencerás”.

Quin fastig!!!

Fa dies que hi penso i vaig rosegant pinyols: Voldria saber   ( i que es sapigués públicament) com va anar la qüestió del Palau Casa Alemany, edifici Gaudí, Avinguda General Vives, ocupat per l’antic Bisbe de Barcelona.

Qui va donar l’autorització per l’ocupació. Qui va autoritzar les reformes que s’hi feren pagant el poble. Qui va cedir serveis, cotxe, decoració, etc

Per què passen semblants abusos?

Potser seria interessant intentar anomenar la quantitat de grans propietats que l’església catòlica posseeix tan sols a Barcelona.

Les grans propietats que a Catalunya, durant els segles dinou i vint, els Bisbats s’han anant apropiant o heretant.

No crec que tinguem d’anar a reclamar res, però


No creieu que ja n’hi ha prou?